Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px

Actualitat > Entrevistes > Kiko Veneno

Entrevistes

Kiko Veneno
Totes les entrevistes



#fun_eti('entr_entrevistas')#
L'entrevista


 
14/09/2004

Kiko Veneno


Tant per la magnitud i qualitat de la seva obra com per la poderosa influència que ha exercit en generacions posteriors, Kiko Veneno (Figueres, Girona, 1952) és un dels noms il·lustres i imprescindibles de la música popular espanyola. Ningú no ha aconseguit agermanar com ell els sons del sud i aflamencats amb el pop i el rock, i crear un llenguatge propi i personal mil vegades imitat però mai superat.

Per què creu que l’han convidat a participar al Fòrum de les Cultures Barcelona 2004?
Bé, doncs perquè sóc músic, he fet molts discos, ja fa temps que m’hi dedico, la gent em coneix i m’imagino que ser aquí tindrà un significat.

De José María López Sanfeliú a Kiko Veneno, com va sorgir el seu nom artístic?
El nom Kiko és un sobrenom que em van posar a la universitat, jo em dic José María, un nom una mica «així» i per això sempre em van dir pel sobrenom. El nom de Veneno va ser pel grup, el meu primer i únic grup, amb el qual vam irrompre en la música l’any 1977. El grup va durar poc.

Amb qui li agradaria compartir escenari?
Amb Bob Dylan.

En qui o en què s’inspira Kiko Veneno a l’hora d’escriure les lletres de les cançons?
En mi mateix, en tot i en el que m’envolta. Les coses no se m’acudeixen a mi però es queden dins meu, jo sóc com el transmissor. Jo treballo amb el material sensible de tot el món. Hi ha moments en què estàs més receptiu, moments de claredat, de confiança, de calma. Matins tranquils en què has dormit bé, o tot al contrari, a les 4 de la matinada, destrossat i cec, poden ser moments interessants. Jo sóc com les cloïsses, que filtren l’aigua es queden allà i retenen coses.


Què li preguntaria a Kiko Veneno?
Li preguntaria: «Escolti, i vostè pensar arribar molt lluny amb aquesta manera seva de ser?». I jo li contestaria en el paper de Kiko Veneno: «Penso arribar fins on pugui, t’ho dic de debò, fins on pugui...»


Ha creat un llenguatge propi i personal mil vegades imitat però mai superat. Aquest estil és premeditat o simplement va sorgir així?
No estic d’acord amb això. L’estil és premeditat dins la nostra premeditació. Jo volia fer cançons perquè veia que ningú no les feia i em vaig dir: «Les hauré de fer jo».

De quin temes cal parlar avui en una cançó?
Jo sé del que jo vull parlar. Primer, del que crec que puc parlar, perquè ho he viscut i ho sento. I segon, d’allò que ningú estigui parlant, ja que hi pots aportar alguna cosa. També de coses que se m’acudeixin, és el meu filtre personal, però no t’ho dic com una cosa categòrica. A vegades parlo de coses molt banals però que veig que poden tenir un valor.

Per què creu que ha trigat tant a arribar el reconeixement?
Jo sempre m’he sentit molt reconegut. Vaig començar a viure de la música amb 40 anys, però abans ja tenia un gran reconeixement entre poques persones. Allò que t’alimenta no és el nombre de persones, sinó la qualitat, la proximitat i la sensació. Sempre m’he sentit molt reconegut per la meva feina des que vaig començar.

Quin lloc ocupa la música de Kiko Veneno en l’escena musical espanyola? Quin lloc hauria d’ocupar?
Ocupa un lloc meravellós, més del que em mereixo. Estic molt orgullós, sense mànager ni companyia de discos, sóc aquí al Fòrum. Crec que formo part d’una minoria selecta.

Queda res per fer amb el flamenc?
Esclar que sí, jo he fet poc amb el flamenc. La gent està ben equivocada, em cataloguen com a flamenc. Jo sóc aficionat al flamenc, però no com al futbol, que els aficionats són els que van a encabronar. Els aficionats al flamenc són persones a qui els agrada cantar i tocar palmas. És un art tan profund que un simple aficionat com Alejandro Sanz et dóna un catxet extraordinari. Jo sóc aficionat al flamenc, però no vol dir que em senti flamenc ja que no puc aportar-hi res. Sóc molt respectuós amb aquesta música relativament nova, que té 200 o 300 anys. El «nou flamenc no vale pa ná», el llenço al contenidor de reciclatge. Té valor com a música casual però no amb la profunditat del flamenc. D’aquí a uns anys el flamenc s’enriquirà amb la grandesa de Camarón, Paco de Lucía i la Paquera de Jerez.

Zona Multimèdia

< Anteriores
Siguientes >

El Fòrum i Kiko Veneno La trajectoria de Kiko Veneno
Test

El test
Un lloc per viure / visitar
La Terra, on hi ha sardines
El millor invent
La música
Què volia ser de petit?
Gran
Un disc preferit?
El meu disc de Veneno
Un somni
Dormir
Plat preferit
Un plat que estigui ple
Quin és l’antídot per al seu «verí»?
El meu verí és un verí d’amor i per al qual no hi ha antídot
El que més li molesta
L’emprenyament
Sent admiració per...
Al 80% de la població, odio admirar algú en especial
Una dita
«Mal de muchos consuelo de tontos»