Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px

Actualitat > Entrevistes > Víctor Soler Sala

Entrevistes

Víctor Soler Sala
Totes les entrevistes



#fun_eti('entr_entrevistas')#
L'entrevista


 
10/09/2004

Víctor Soler Sala


Víctor Soler Sala, actual president d’UNICEF Catalunya, fa 45 anys que treballa en projectes pels drets dels nens de tot el món. La primera vegada que va acompanyar dos metges a un centre de Colòmbia per visitar nens amb tercer grau de desnutrició va donar el litre de sang que li demanava una monja.

Els 45 anys que fa que Víctor Soler Sala trepitja el terreny en projectes d’UNICEF i treballa al front de direccions, programes i comitès assessors de tot el món per lluitar pels drets dels infants, fan que aquest home, de 71 anys d’edat i llicenciat en dret (UAB), Christ College Certificate per la Universitat de Cambridge i Màster d’Administració Pública per la Universitat de Harvard, entre altres, pugui avaluar com ha canviat el món dels nens des que va començar amb UNICEF, als 26 anys. Aporta una mica d’esperança quan diu que avui en dia «a l’Índia no hi ha aquelles plagues de fam com fa trenta anys, i que a tot arreu hi ha més accessibilitat a l’aigua, a la vacunació i a l’atenció prenatal de les dones. Si abans trigaven sis hores per anar a buscar aigua, ara en triguen tres».

Com ha canviat la situació dels nens al món en tots aquests anys?
Quan vaig començar el 1957, anàvem a un país i ens rebia la dona del president, que normalment s’ocupava d’obres caritatives per als nens. A partir de 1979, any internacional de la infància, ja ens van començar a rebre els presidents, i a partir de 1989, quan 169 països de Nacions Unides, exceptuant Somàlia i els Estats Units, van signar la Convenció dels Drets de la Infància, que inclou tots els aspectes d’exclusió dels nens, es va reconèixer globalment el dret dels infants a sobreviure. Els ministres ja no feien la típica rialleta, dient: «ah!, el tema dels nens». Si abans treballàvem per als infants del Tercer Món, després de 1989 treballem pels drets dels nens de tot el món. Si vols sortir de la pobresa s’ha d’invertir en salut primària i amb el dret social al desenvolupament, una regla d’or que vol dir el dret de sobreviure, de tenir una alimentació mínima i una mortalitat mínima. En aquests anys, sobretot s’ha avançat en temes de supervivència i vacunació, però tot això s’abandona quan hi ha conflictes armats. Per això anem als pobles (ara ho fem a Sudan) i promovem un dia o dos de treva per vacunar. En diem Dies de tranquil·litat.


Quin és el problema més greu que cal resoldre en aquests moments?
Abans tot s’enfocava al tema curatiu. La primera causa de mortalitat d’aquests països és la deshidratació, però vam trobar una solució en sistemes alternatius que, malgrat ser senzills, tenen un impacte molt fort.


La solució va ser la teràpia de rehidratació oral, amb aigua (encara que fos contaminada) sucre i una punta de sal. Al cap de sis hores veies com aquella flor marcida tornava a la vida.
Fa deu anys morien 45.000 nens, però de sobte arribà la sida. La sida és el problema més greu als qual ens enfrontem i només a l’Àfrica, deixa 15 milions de nens orfes cada any. També moren 3.000 nens de malària al dia i és urgent aconseguir 10 milions de mosquiteres, que costen mil milions de dòlars, més o menys el que val un vaixell.

Per on passen les possibles solucions?
En el cas de la sida, el que intentem és fer prevenció. I hem vist que de totes les mesures, fidelitat, allargar el moment de la relació sexual als quinze o setze anys enlloc dels dotze, i a part de l’abstinència que proposa el Vaticà, la millor solució és el preservatiu. Nosaltres diem que no és un anticonceptiu sinó un fàrmac de prevenció de la sida, però el Vaticà ens acusa de proabortistes, ajudats per la hipocresia internacional existent que no vol veure la realitat Així que el Vaticà ens ha retirat els 2.500 dòlars de contribució a UNICEF. Les solucions també passen per treballar conjuntament tots els governs de Nacions Unides i la constant que fem de vacunació i nutrició, especialment per allargar la lactància de les mares.

Els governs i la societat civil, què podem fer?
A mi m’agradaria ser finlandès o noruec, perquè m’avergonyeixo de viure en un país que només aporta 2 milions de dòlars per als nens, davant dels 26 milions que aporta l’UNICEF, els 120 milions de dòlars de Noruega o els 1.800 milions de Finlàndia. Arribarà un moment en què els diners ja no seran malversats pels governs. Jo no sé com els responsables poden dormir veient que moren, només de malària, 84.000 nens al mes. A títol individual, cada persona ha de lluitar contra la intolerància i els prejudicis i etiquetatges cap als altres. A més, cal que ens eduquem per veure què passa al nostre voltant i participar en algun programa d’ajuda.