Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px

Actualitat > Entrevistes > BB King

Entrevistes

BB King
Totes les entrevistes



#fun_eti('entr_entrevistas')#
L'entrevista


 
04/07/2004

BB King


El llegendari BB King, el guitarrista més important de tots els temps, internacionalment conegut com el rei del blues, ha estat entrevistat exclusivament pel web del Fòrum.

Gràcies a tots els usuaris que han participat

Com aconsegueixes donar un toc alegre al blues?
Crec que té molt a veure amb el que sento. El blues, com qualsevol altre tipus de música, té un sentiment d’alegria i un de tristesa i també té un sentiment molt feliç així que intento expressar-lo d’aquesta manera. El blues no sempre és trist, no per a mi. De vegades ets feliç, d’altres tens ganes de ballar (jo faig servir la paraula shaky-boogie), i d’altres tens ganes de seure i simplement gaudir de la música amb una persona al teu costat. Amb el blues es pot fer tot això.

D’on treus tota l’energia i l’entusiasme que transmets a l’escenari?
Intento impressionar les dones com tu! No ho sé. Sóc conscient que tinc una feina que m’agrada i quan la gent gaudeix amb el que faig, encara gaudeixo més. Quan transmeto i dono alguna cosa, el que rebo és encara més fort, i això em dona energia. Suposo que això em passa perquè m’agrada veure la gent feliç.

Aconsegueixes que la gent senti la teva música: a tu et passa el mateix quan toques?
Oh sí! Jo sento el mateix. Jo tinc una teoria: si fas alguna cosa i no ets feliç, la gent percebrà que no ets feliç, així que ells tampoc seran feliços. Per exemple, si et fas mal i plores, jo també sentiré el teu dolor, però si tu ets feliç, jo també ho seré.

Quan va ser el primer cop que vas agafar una guitarra, i què et va fer començar a tocar?
Bé, no recordo quan vaig agafar per primer cop una guitarra, no recordo quan vaig tenir la primera guitarra, però recordo que era molt feliç de tenir-la. En aquella època jo no tenia gaire experiència amb les noies, així que l’únic que m’ha fet tan feliç com ho sóc quan toco la guitarra és mirar-te (riu). La zona on vaig créixer era molt i molt pobre. Quan jo era un adolescent a casa no hi havia electricitat, jo mai no havia vist una televisió, no teníem telèfon, no teníem bany a dins de casa i utilitzàvem els banys de fora de casa. Així doncs, encara avui estic aprenent moltes de les coses que la gent té i que jo mai no vaig tenir. Em fa molt feliç veure-les, feliç de poder conèixer altres cultures. Em podria permetre moltes coses ara, però sóc feliç així.


Per què li dius Lucille a la teva guitarra?

Solia tocar a l’escenari d’un lloc que es diu Arcanses, als Estats Units. Memphis, Tenessee, és una gran ciutat just a l’altra banda del riu Mississipí en direcció a Arcanses, i a uns 72 km hi ha una petita ciutat que es diu Twist Arcansas. Solia tocar allà bastant sovint, a l’hivern. Fa bastant de fred a l’hivern, així que agafaven un gran cubell, l’omplien amb querosè i després agafaven foc i encenien el querosè.


Posaven aquest contenidor al mig de la pista de ball. La gent hi ballava al voltant i ningú no el tocava. Però una nit dos homes van començar a barallar-se, un va caure damunt del cubell i es va tombar per terra. Semblava un riu de foc. Tothom va començar a córrer cap a la porta, fins i tot en BB King, però em vaig oblidar la guitarra a dins. Quan era a fora em vaig adonar que m’havia deixat la guitarra i vaig entrar a buscar-la. Era un edifici de fusta, i es cremava molt ràpid. Va començar a desplomar-se al meu voltant. Així que quasi perdo la vida per intentar salvar la meva guitarra. El matí següent em vaig assabentar que aquells dos homes es barallaven per una dona. Mai no la vaig veure però sé que es deia Lucille. Així que vaig anomenar la meva guitarra Lucille, per recordar-me a mi mateix que no torni a fer una cosa com aquesta. Per això, li dic Lucille.

Suposo que has escoltat flamenc, creus que el blues i el flamenc tenen alguna cosa en comú?
Sí, és com les llengües. Moltes paraules que teniu en la vostra llengua, nosaltres també les tenim però les pronunciem diferent. Per exemple, nosaltres diem general, vosaltres dieu general, nosaltres diem president i vosaltres dieu presidente. Amb la música passa el mateix. El flamenc té les mateixes frases i molts dels sentiments que té el blues, sentim la música. La música és com les persones, tot va relacionat. Podem ser d’una nacionalitat o d’una altra, però quan ens mirem tots som persones. A tot arreu hi ha noies boniques, nois atractius, alguns són baixos, d’altres són alts, però al cap i a la fi tots som persones. Penso que amb la música és igual.

Què és el que més t’agrada de tocar amb Raimundo Amador?
Ell és un amigo, no és tan sols un gran, gran músic, toca magníficament perquè és feliç mentre toca, i això és genial!

Creus que el blues pot arribar a desaparèixer algun dia per manca d’interès en les properes generacions?
No, penso que no, perquè personalment considero que el blues és vida. La vida tal com la vivim avui, vida tal com la vivíem en el passat, vida, penso, tal com la viurem demà, perquè té a veure amb la gent, amb llocs i amb coses. Penso que mentre hi hagi gent, llocs i coses, també hi haurà blues. És clar que canviarà perquè cada generació té unes idees sobre unes coses determinades. Per exemple, com t’he dit abans, quan jo era petit no teníem electricitat, vosaltres teníeu televisió, vosaltres teníeu moltes coses que la majoria de la gent d’allà on vinc jo no tenien. Així que tenim idees diferents. Vosaltres no us heu de preocupar per trobar querosè per encendre el llum i apagar-lo, l’únic que heu de fer és prémer l’interruptor i el llum s’apaga. I pagar la factura! Bé, d’acord que vosaltres heu de pagar per respirar aire net, aire fresc, em sembla que ho diuen. Així que no viviu per no res. Viviu perquè és una generació de persones i per viure amb la gent, s’han de tenir certes responsabilitats. Les dones són boniques, els nois les intenten impressionar, i tot perquè aquest és el món en què vivim.

Penses que hi ha algú que heretarà el gran llegat del blues?
N’hi ha moltíssims, més que no pas el temps que tenim per parlar, moltíssims, tots ells. És com el menjar: a algunes persones els agraden les mongetes, a d’altres l’arròs, a d’altres el pa, a alguns els agraden els refrescos... a altres els agrada de tot. És el mateix amb els músics. Cada un té coses que diferents de l’altre. Quan sents tocar en Raimundo Amador saps que és ell. Hi ha qui diu que amb mi passa el mateix. Diuen que sents una nota, dues notes, i saps que és el BB. Jo no ho penso, però molta gent ho diu. Hi ha persones que caminen d’una manera determinada, no cal que els vegis però els reconeixes. Doncs amb la música és igual. Hi ha molts músics joves que els sento tocar i sé que són bons, molt bons. No puc dir si serà tal o tal altre, però qualsevol d’ells t’agradaria moltíssim.

Tenies un lligam molt fort amb Ray Charles, penses que va ser una de les figures claus del soul?
Penso que Ray Charles va ser mucho per a la música. L’anomenaven el geni. No sé què és un geni, però sé que cada músic que he sentit elogia Ray Charles pel que va fer. La majoria dels músics que el van conèixer els agradava la manera com tocava la seva música. Jo sóc una d’aquestes persones. Va fer tant per la música. Als Estats Units hi havia una paraula anomenada S-O-U-L, no seoul, i deien que ell era mucho, més commovedor, que molta altra gent. Per a mi, era així. A vegades cantàvem algunes cançons determinades i jo plorava. No sé si plorava de felicitat o de tristesa, però em sembla que la majoria de vegades pensava en alguna noia. He sentit la paraula àngel, saps, els àngels tenen ales. Jo tan sols he vist fotos del que la gent diu que és un àngel, però quan et miro a tu i a les noies, com que no he vist mai un àngel, ets el que més s’acosta a un àngel per a mi. Així que quan Ray Charles tocava certes cançons, jo pensava així. Això és la felicitat per als homes, mucha felicitat per als homes.

És talent el que fa que siguis tan humil i que respectis la feina dels altres?
Ha, ha! No penso que sigui el meu talent, sinó el talent dels altres el que fa que sigui tan humil, que em permet apreciar la bellesa de les coses, perquè hi ha tantes coses. Moltes vegades la gent m’elogia pel que he fet, i aleshores em demano: Què he fet? Només he fet el que faig, i això no és res especial per a mi, però si ho dieu, si ho diuen, ho accepto perquè m’agrada sentir-ho, però quan ho sento sobre altres persones penso «Oh, Déu meu! Tant de bo ho pogués fer jo, això!» La gent m’elogia, però conec millor les meves limitacions del que us podria explicar, així que quan sento altres persones que toquen, canten, ballen, facin el que facin, les elogio. I això em fa humil perquè jo no ho puc fer.

T’agradaria que toquessin blues al teu funeral? Quina cançó?
Vaig dir als meus representants que hi ha una cançó que toca Fats Domino, que va compondre per Nadal, que es diu «Amazing grace», és preciosa. Espero que no se n’oblidin, perquè és una cançó que m’agrada molt. Però ha de ser aquesta versió en especial, perquè l’han enregistrada molts músics, però Fats Domino en té una que em fa sentir com si estigués flotant. Willie Nelson té una cançó que m’agrada molt que es diu «Always on my mind» i la història, segons la meva opinió, és que potser no et vaig escriure, potser no et vaig telefonar el mes passat, no és que me n’oblidés, simplement no vaig trobar el moment, però ella sempre era dins meu. Una altra d’un xicot que es diu Lionel Richie i que s’anomena «Once, twice, three times a lady» i parla del que significa la noia per a ell, ha estat moltes coses, per això diu una, dues, tres vegades una noia. M’agrada. I una que vaig fer jo que es diu «A mothers love». Aquestes són les meves cançons preferides i espero que hi pensin, perquè m’agraden molt.

Abans que acabi l’entrevista m’agradaria dir, com sempre faig, que vosaltres les dones sou la millor creació de Déu, però que nosaltres els homes ens hi apropem. Vosaltres sou un, nosaltres som dos.
(Somriu i jo també ho faré!).

Zona Multimèdia

< Anteriores
Siguientes >

Entrevista 1 Entrevista 2
Entrevista 3 El test
El mite de "Lucille" BB King en concert

El test
Un lloc per viure / visitar
Jo diria el país on vam néixer però jo sóc dels EUA, així que diré els EUA.
El millor invent
Transporten la gent d’un lloc a un altre en molt poc temps.
Què volia ser de petit?
Cantant de gospel i ministre.
El nom de les teves guitarres
Lucille!!! Només en tinc una.
Un somni
Casar-me amb una dona com tu!
Una dita
Hi ha una frase feta a Espanya que m’agrada molt i
quan ens acomiadem m’agradaria dir-te: «Vaya usted con Dios».
Un llibre preferit
La Bíblia.
El que més li molesta
Que els homes parlin malament de les dones.
Sent admiració per...
Admiro tothom, alguns més que d’altres, però
encara no he vist ningú a qui no admiri.
Necessito gent amb un nivell d’accés 0.
Què li preguntaries a BB King
Realment, no ho sé. M’has enganxat. Potser preguntaria: «Per què gaudeixes tant fent el que fas?» I no crec que pogués donar-te una altra resposta que la que t’he donat abans: em fascina el que faig!