Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > VIRTUAL EDUCA. V Conferència Internacional sobre Educació, Capacitació Professional i Tecnologies de la Informació > VIRTUAL EDUCA. V Trobada Internacional sobre Educació, Capacitació Professional i Tecnologies de la Informació
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
VIRTUAL EDUCA. V Trobada Internacional sobre Educació, Capacitació Professional i Tecnologies de la Informació
Diàleg de referencia: VIRTUAL EDUCA. V Conferència Internacional sobre Educació, Capacitació Professional i Tecnologies de la Informació

VIRTUAL EDUCA ha esdevingut progressivament un fòrum iberoamericà de trobada per a institucions, xarxes educatives, centres de recerca i empreses, així com un àmbit multilateral de convergència per als sectors governamental, educatiu, corporatiu i professional sobre el foment i l’anàlisi de les noves possibilitats que planteja la Societat de la Informació en l’educació, la formació permanent i la capacitació professional.

Les noves tecnologies de la informació i de la comunicació aplicades al camp de l’educació i de la formació ofereixen noves oportunitats, i, a la vegada, també nous reptes. Amb l’objectiu d’intercanviar informació i experiències sobre aquests reptes i aquestes oportunitats, VIRTUAL EDUCA. V trobada internacional sobre Educació, Capacitació Professional i Noves Tecnologies de la Informació, ha celebrat al Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona la seva cinquena edició entre els dies 16 i 18 de juny del 2004.

Les tres jornades del V Virtual Educa s’han centrat enguany en nombroses presentacions de projectes i d’experiències en aquest àmbit: des dels usos de les noves tecnologies en escoles rurals, fins a presentacions sobre les últimes evolucions en les principals universitats; des d’actuacions en entorns locals de pocs habitants fins a projectes de col·laboració regional iberoamericana o global; des de la problemàtica específica sobre l’adaptació del professorat fins a la relativa a la necessitat de continguts educatius de qualitat adaptats a les noves eines formatives. De totes elles se’n desprenen les principals línies que constitueixen l’actual estat de l’ús de les noves tecnologies en el camp de l’educació, els seus avenços i les seves barreres, el seu present i el futur possible.

L’educació està vivint un canvi revolucionari. «L’educació, tal com la coneixem avui, desapareixerà d’aquí a uns quants anys», va començar argumentant en la seva presentació José Manuel Pérez Tornero, director del màster en Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta, en primer lloc, d’un canvi caracteritzat per una major demanda de formació, una demanda que, a més, exigirà multiplicitat i flexibilitat d’oferta i que requerirà un canvi de paradigma que passi de l’ensenyament a l’aprenentatge, de centrar-se en els continguts a fer-ho en les capacitats de l’alumne, que surti dels actuals entorns tancats per passar a actuar en entorns oberts. Es tracta, en definitiva, d’un canvi la raó principal del qual va resumir més bé que ningú Jesús Beltrán, director de l’Àrea de Programes Educatius de la Fundació Telefónica: «Quan la informació era escassa, la funció formativa consistia a recollir-la i oferir-la, ara que hi ha superabundància d’informació, la principal funció educativa hauria de ser ensenyar a utilitzar-la».

En aquest canvi es proposa un paper fonamental per a les noves tecnologies. Les noves eines faciliten noves formes de comunicació que traspassen el tradicional model unidireccional de professor a alumne, creant comunitats d’aprenentatge que permetin també la comunicació d’alumne a grup o de grup a grup, i possibilitin una formació en col·laboració, en la qual tots aprenen de tots. Les noves tecnologies obren també la porta a un tipus diferent d’educació, en el qual l’alumne detenta majors quotes de responsabilitat sobre la seva pròpia formació, on l’aprenentatge és autoregulat i pot ser adaptat amb més facilitat als ritmes i a les capacitats de cada individu. Un tipus de formació que, sense deixar de banda altres alternatives pedagògiques tradicionals, potencia, a més a més, aquelles basades en la resolució de problemes, en el learning by doing, metodologies que superen el paradigma merament transmissiu de continguts per centrar-se en l’alumne i en l’objectiu d’«aprendre a aprendre».

Però les noves tecnologies no han de ser un fi en si mateixes, sinó només l’instrument, el mitjà per assolir aquest fi. Encara que estiguin cridades a transformar el paper tradicional de l’escola i del professor, resulta evident que aquest canvi no es produirà sense l’adequada participació dels professionals i de les institucions educatives.

En aquest sentit, es detecta encara entre una part del professorat dificultats i fins i tot reticències. Els projectes innovadors en l’ús formatiu de les noves tecnologies els tiren endavant una minoria entusiasta que en massa ocasions treballa dedicant-hi hores extres del seu temps, sense l’adequat incentiu professional o econòmic a l’experimentació didàctica. Es reclama, per tant, com a solució, una major formació del professional de l’educació per cobrir el dèficit existent, una formació que «s’hauria de centrar menys en els aspectes tecnològics per fer-ho més en els pedagògics», tal com va demanar Francisco Fernández, de la Universitat d’Alacant.

Però no només les persones necessiten redefinir els seus rols. També han de fer-ho les institucions, començant per les que actuen en el limitat àmbit d’una escola de barri i acabant per les universitats més importants.

Així doncs, alguns proposen la transformació de l’escola tradicional, que ha de deixar de tenir com a única missió la de completar una formació curricular d’infants i joves per esdevenir centres de coneixement oberts a tot tipus de ciutadans. Aquest desig de més gran obertura es defensa també des d’àmbits universitaris, en aquest cas amb la intenció més ambiciosa de convertir-se en autèntiques institucions líders en l’aconseguiment de la nova societat del coneixement, avançant-se als canvis socials futurs i adequant-hi les seves estructures en consonància. En aquesta línia, es proposa, a través de la utilització de les noves tecnologies de la comunicació, fer dels campus virtuals autèntiques ciutats del coneixement, i es reclama un major compromís social per part de les universitats recordant amb exemples com el del prestigiós MIT, que va iniciar un projecte de cursos gratuïts a través d’Internet, l’obligació històrica d’aquestes institucions d’afavorir la igualtat d’oportunitats obrint el seu coneixement.

Però en el pla de les realitats a un termini més breu, és en la globalització dels seus campus i en la internacionalització dels seus continguts on se centra l’interès de les universitats per a l’ús de les noves tecnologies, internacionalització que en el cas europeu es veu impulsada per la creació de l’espai europeu d’educació superior que reclama la Declaració de Bolonya de 1999 i que en l’àmbit espanyol es reflecteix en projectes com Intercampus, que ha de fer possible cursar de manera virtual aquelles assignatures que no s’imparteixin en el centre en el qual l’estudiant s’hagi matriculat.

Després de la necessitat de canvis en persones i institucions, també apareix com a barrera important el problema de l’escassesa de continguts que facin possible un ús realment efectiu de les noves eines. «No serveix de res Internet si es fa servir per penjar els mateixos textos de tota la vida. El material didàctic s’ha de dissenyar específicament per utilitzar-lo amb les noves tecnologies», afirma en aquest sentit Soledad Ballesteros, professora de la UNED, que se suma a moltes altres intervencions que assenyalen altres problemes en aquest terreny, com la falta de continguts curriculars interactius, l’escassesa de la producció d’aquests continguts, la complicació encara no abordada de la propietat intel·lectual, la falta d’estandardització, la manca d’iniciatives d’associació que reparteixin esforços i resultats en molts casos en els quals seria possible crear continguts que es poguessin fer servir més enllà de la regió on es creen, la duplicació, en ocasions, en el si d’un mateix campus per falta de gestió adequada, etc.

Les potencialitats en l’ús de les noves tecnologies en el camp de la formació són moltes, tantes com les esperances que s’hi han dipositat. Segons Araceli Maciá, rectora de la UNED, «les noves tecnologies ens donen la possibilitat avui dia, més que mai, d’assolir la utopia de l’educació per a tots». Però en aquest camí cap a la utopia, no són pocs els reptes. El primer i el més esmentat, és el del perill d’eixamplar la bretxa digital, tant a escala internacional com a les societats d’un mateix Estat. Les noves tecnologies permeten avui que l’educació sigui accessible a persones amb discapacitats físiques, tal com va demostrar Maria Teresa Corbella, professora de l’ONCE, o d’aquelles que viuen en zones rurals remotes, però la realitat estadística suposa avui que en el 20% de població amb més recursos es troben el 97% d’usuaris d’Internet. Existeix, doncs, el perill que quedin fora de l’accés a l’educació les persones que no sàpiguen utilitzar les noves tecnologies, o que no hi puguin accedir o no tinguin mitjans per adquirir-les.

En aquest context, es denuncia també el perill de caure en la beneiteria de la tecnologia, de seguir una inèrcia de canvis tecnològics que se succeeixen amb gran rapidesa sense deixar espai a la reflexió, a la recerca sobre com i de quina manera fer que gràcies a les noves eines es pugui aprendre més i millor i d’una manera sostenible.

Davant dels nous interrogants, cal preguntar-se, com va fer Antonio Rodríguez de las Heras, director de l’Institut de Cultura i Tecnologia de la Universitat Carlos III: «Quines són les condicions que s’han de donar per millorar realment les oportunitats d’educació en l’actual entorn de canvi tecnològic?». Caldrà esperar, segons Rodríguez de las Heras, a comptar amb tres elements: en primer lloc, més inversió, necessària per a la formació, les tecnologies, la recerca i la creació de continguts; en segon lloc, una autèntica crisi cultural que renovi els vells paradigmes («no és el mateix canviar un model de mòbil que un model educatiu»); i sobretot, i per acabar, deixar passar el temps i tenir paciència. No es pot portar a bon terme cap canvi sense el temps necessari perquè s’esdevingui.

En el marc del diàleg, es va celebrar la III Conferència Iberoamericana de Rectors Universitaris. Aquesta trobada, recollint en bona mesura les preocupacions més importants que es van exposar al llarg de tot el diàleg, va servir per mostrar un compromís actiu per a la creació d’un espai comú d’educació universitària entre els països iberoamericans. Els objectius concrets d’aquest compromís passen per la integració i coordinació de les experiències en marxa, l’acreditació de l’educació superior a distància per a tot Iberoamèrica, la promoció de la mobilitat i l’intercanvi i traslladar aquesta iniciativa als ministres d’Educació de cada un dels països per rebre’n tot el seu suport.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF Bretxa Digital / Bretxa Educacional
 
RS Canal Humania
 
AS Promoure la convivència i la seguretat a la societat de la informació
 
RS Construïm les nostres coneixences junts
 
AS Noves ignoràncies, noves alfabetitzacions. Aprendre a conviure en un món globalitzat