Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Coneixement científic i diversitat cultural > Sessió paral·lela 17: Els científics i les institucions científiques com a agents de la PCST: responsabilitats
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Resum sessió Resum sessió
Sessió paral·lela 17: Els científics i les institucions científiques com a agents de la PCST: responsabilitats
Diàleg de referencia: Coneixement científic i diversitat cultural

El relator de la sessió, Miquel Tàpia (col·laborador de la Universitat de París VII - Denis Diderot, França), va presentar un breu resum de totes les comunicacions, que després van ser ampliades per cada ponent i comentades pels assistents.

- Luis Antonio Martínez Sáez (Institut d’Astrofísica de les Canàries): «Recerca científica i cultura social: la responsabilitat social dels centres de recerca». La idea principal que volia transmetre aquest estudi és que cal que caiguin mites. El mite principal és el que explicava C. P. Snow a The Two Cultures: que hi ha dues cultures, la científica i la social; així, «si un científic no ha llegit mai un literat és un inculte, però si un literat no ha llegit mai Einstein no passa res?». En general, als centres de recerca espanyols hi ha una manca de consciència que l’àmbit de la seva recerca és la societat, per això falten estructures per a la comunicació. En primer lloc cal que els científics siguin conscients que qui paga les seves investigacions són els ciutadans, que per aquest motiu tenen dret a saber i ser informats.

Els estudis de L. A. Martínez Sáez sobre el tema demostren que, «del 30% dels científics que s’impliquen en la comunicació, la meitat només ho fan quan els interessa a ells i l’altra meitat consideren que comunicar la ciència és prostituir-la».

Ara bé, també cal reconèixer que els mitjans de comunicació no es preocupen per arribar a la notícia. Són mitjans passius que esperen que la notícia els arribi a ells.

La metàfora que explica quina és la necessitat de comunicar la ciència és la del transformador: «la ciència és un corrent d’alta tensió que per a ús domèstic necessita un transformador» (L. A. Martínez Sáez).

A l’hora de repartir responsabilitats, l’opinió del ponent és que els científics s’han de dedicar a fer ciència de la major qualitat, i el comunicador és el que ha de crear la demanda i servir la informació que se’n deriva.

- Hans Peter Peters (Centre de Recerca Juelich, Programa Humans, Medi Ambient, Tecnologia, Alemanya): «Experts per al públic: ciència i periodisme en el discurs del canvi climàtic a Alemanya». L’experiència d’aquest treball és que, a Alemanya, els científics i els periodistes treballen força bé conjuntament. Però, malgrat la bona col·laboració, la comunicació pública no necessàriament és efectiva (per exemple, existeixen problemes d’adaptació del llenguatge).

La major discrepància que ha detectat l’estudi és sobre qui ha de controlar la comunicació, els científics o els periodistes. Els departaments de relacions públiques, fins ara, eren un bon instrument de comunicació pública; però, des que s’ha implantat el model nord-americà, l’interès és totalment empresarial (millorar la imatge de l’empresa). Així que sembla que finalment la bona comunicació científica queda en mans dels mateixos científics. Aquest no és el model a seguir, perquè la responsabilitat final ha de ser la del finançament públic.

- Fins Eirexas Santamaría (Universitat de Santiago de Compostel·la): «La comunitat científica com a recurs per a la informació sobre el Prestige». La cobertura periodística del cas del major abocament de petroli al mar a Europa a causa de l’accident del vaixell Prestige va ser molt intensa: més de 2.600 notícies i molta informació científica sobre el problema. Fins i tot el desastre va acabar generant un tòpic propi.

Però un estudi detallat revela que:

1. Es va donar molt poca implicació dels científics en la informació publicada. 2. Els escassos discursos científics sovint eren antitètics i es donaven moltes contradiccions. 3. Les informacions que arribaven al públic es vulgaritzaven i perdien qualitat (és el cas de la famosa declaració d’un ministre espanyol sobre els «hilillos de plastilina»).

Davant d’aquesta situació, el públic, en aquest cas el més afectat pel desastre de forma directa, es va saltar els mediadors de la comunicació científica i va anar a buscar la informació rigorosa a les fonts científiques a través d’Internet.

- Eve Merton (Universitat de la Ciutat de Dublín, Irlanda): «Activitats comunicatives i actituds de la recerca científica en biotecnologia». La conclusió principal d’aquest treball és que el biotecnòleg en general està més disposat a comunicar la seva recerca en situacions informals. La comunicació és una pràctica habitual en el seu entorn de treball i es presenta com un feedback continu entre el científic i la societat.

La qüestió important és: per què els biotecnòlegs promouen constantment la comunicació? L’estudi, realitzat sobre 11 participants, demostra que:

- Els científics se senten obligats a comunicar les seves activitats. - Reconeixen la importància de determinar els mètodes de comunicació. - Existeix una tensió entre la investigació quantitativa i la investigació qualitativa. - Perceben l’estudi com un mètode d’autoavaluació.

- Miguel García-Sancho Sánchez (Centre per la Història de la Ciència, la Medicina i la Tecnologia de Londres, Regne Unit): «Autoconsideracions dels nanotecnòlegs sobre la seva percepció social». Bàsicament, l’estudi demostra que els nanotecnòlegs creuen que la conscienciació social sobre la seva feina és nul·la; la realitat de les enquestes fetes al públic així ho demostra, però també reflecteix alguns matisos:

Pel que fa a la percepció pública, concretament l’estudi compara els resultats de les enquestes d’Espanya amb les del Regne Unit:

- Mentre que a Espanya es declarava que el coneixement sobre nanotecnologia era nul, al Regne Unit eren un 71% els enquestats que afirmaven no haver-ne sentit a parlar mai. - A Espanya la visió de les nanotecnologies era lleugerament negativa. Al Regne Unit la impressió era que en el futur la nanotecnologia serà bona. - La formació acadèmica i el sexe dels enquestats eren els factors que més influïen en la comprensió de la informació, per sobre del factor edat. - Generalment la nanotecnologia s’associava a la informàtica, l’electrònica i la medicina, associacions totalment imprecises.

Pel que fa a la percepció dels científics, la conclusió és que el pessimisme generalitzat entre els nanotecnòlegs fa que es despreocupin de la comunicació. Això significa, segons l’estudi, que cal treballar en la comunicació tant per al públic com per canviar l’actitud del científic.

- M. José Martín-Sampere (Centre d’Informació i Comunicació Científica del CSIC, Espanya): «Perfil personal i professional i motivacions dels científics involucrats en activitats de la PCST: el cas de Madrid por la Ciència». Aquest estudi partia d’una pregunta fonamental: si poguéssim debatre amb els científics i relacionar-nos-hi, seria millor la comunicació científica? Així, el treball va consistir a preguntar als científics sobre les iniciatives que segons ells podrien fomentar la bona comunicació.

Un dels límits que es posen de rellevància amb aquest estudi és fins a quin punt l’entrevistador va influir en l’estudi. Un límit que, segons l’autor, apareix en general a tots els estudis i que alhora és un problema general en la comunicació.

- Mara Brugés Polo (Asociación Colombiana de Periodismo Científico): «NOTICYT: una experiència reeixida a Colòmbia amb projecció internacional». NOTICYT es va presentar com un instrument efectiu per socialitzar la ciència a Colòmbia.

La realitat de què partia l’experiència era que a Colòmbia la professió de periodista científic pràcticament no existia, i per tant en primer lloc calia formar persones capacitades per dur a terme el projecte. Prèviament es varen realitzar diverses experiències per poder entrar de ple en el projecte amb un millor coneixement.

Tot i que el projecte es desenvolupava amb èxit, la manca de consciència del govern colombià va fer que el projecte només comptés amb finançament durant sis mesos. Els periodistes implicats van continuar treballant sense retribució durant un cert temps, però finalment el projecte va haver de ser suspès.

Durant el torn d’intervencions dels assistents es van plantejar qüestions com:

- Després d’un descobriment científic, quin és el millor moment per comunicar-lo i on queda la responsabilitat de les institucions per fixar els terminis? Sobre aquest mateix tema dels nous descobriments, cal preguntar-nos què és notícia, perquè no sempre cal que un resultat científic sigui comunicat.

En aquest sentit, molts problemes de relació periodista-científic provenen de males experiències i del fet que el científic té por del sensacionalisme. D’aquesta manera, hi ha una diferència de riscos entre la informació que serveixen directament els centres de recerca i la de les institucions que divulguen allò que ja està descobert.

- En tota la temàtica que es va tractar en aquesta sessió es van trobar a faltar consideracions sobre el paper de les institucions públiques, i també es va recordar la importància de treballar des de les universitats (un bon lloc per arreglar les deficiències de relacions entre científic i societat).

Tampoc no hem d’oblidar altres canals informatius com les escoles, els museus o els gestors culturals.

- Finalment, es va recordar que també és necessari obrir canals de comunicació en la direcció contrària: del públic cap als científics. Sobre aquest tema es va comentar que la informació que els científics reben de l’opinió pública és molt poca i sovint arriba del ressò social. Per la seva banda, els mitjans de comunicació són part interessada de la comunicació i per això són molt importants les trobades cara a cara entre públic i científics, com les fires de ciència.

* Propostes d’idees força:

- Fomentar espais d’intercanvi i la relació entre científics i periodistes i entre públic i científics. - Les institucions públiques han d’establir mitjans per a les bones relacions entre els científics i el públic i han de vetllar per una comunicació científica de qualitat.

Problemàtica:
Els científics estan molt poc conscienciats de la importància de la comunicació científica.

Proposta:
Cal fomentar les relacions entre el científic i la societat. Cal conscienciar de la responsabilitat que tenen sobre la comunicació tant els científics com els periodistes i les institucions públiques. Per la seva banda, el públic ha de reconèixer la importància de la informació per a les decisions i ha d’assumir el seu paper de propietari de les investigacions.

Postures:
Luis Antonio Martínez Sáez: La responsabilitat del científic és, en primer lloc, fer ciència de qualitat. La transmissió d’aquest coneixement és feina del comunicador.

Hans Peter Peters: La responsabilitat final de la comunicació és de les institucions públiques.

Fins Eirexas Santamaría: El públic té bons mitjans per accedir a la informació directa dels científics.

Eve Merton: En el cas del biotecnòlegs hi ha bona predisposició per a la comunicació.

Bones pràctiques:
- Fires de la ciència, com la fira Madrid por la Ciencia.
- Projectes de socialització de la ciència, com DICYT a Colòmbia.
- Gabinets de comunicació científica, com el del Parc Científic de Barcelona, amb finançament tant públic com privat.

Conclusions:
Cal més conscienciació sobre les responsabilitats compartides en la comunicació científica. Científics, periodistes, públic i institucions públiques tenen cadascú la seva quota de responsabilitat.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Noves ignoràncies, noves alfabetitzacions. Aprendre a conviure en un món globalitzat
 
IF Gestionar la catastroficació del temps
 
IF Socialització i democratització de la ciència
 
PO Cultural Identity Implications in Genomics Research and Communication / Diversos autors (PDF 164 Kb)   [en]
 
PO Cultural Differences in Public Understanding of Sciences / Diversos autors (PDF 413 Kb)   [en]
 

Els més de 800 Resums de Sessió que s’han generat durant els 141 dies de diàlegs al Fòrum BCN 2004 han estat realitzats gràcies a la participació de més de 70 estudiants i llicenciats universitaris, als quals agraïm el seu esforç desinteressat.