Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Coneixement científic i diversitat cultural > Socialització i democratització de la ciència
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Idea Força Idea Força
Socialització i democratització de la ciència
Diàleg de referencia: Coneixement científic i diversitat cultural

El coneixement i la recerca científica s’han de socialitzar, s’han d’obrir a la ciutadania, que n’és –n’ha de ser– la principal i autèntica beneficiària. Per això cal fer esforços de divulgació que, entre d’altres coses, explorin noves vies de comunicació més efectives que les actuals.

La ciència i la recerca científica s’han de tractar com un tema d’interès comú, general. D’aquesta manera, tant els objectius com els resultats de la recerca científica podran ser coneguts, aprofitats i, alhora, «controlats» per la ciutadania.

La ciutadania, la societat, ha de ser considerada com la primera beneficiària de la ciència, però perquè això sigui real i existeixi un feedback entre ciutadania i recerca científica és necessària aquesta tasca de divulgació, de «vulgarització» de la ciència.

L’interès i el coneixement compartit, públic, de la ciència ha de partir del clima de credibilitat i confiança necessari perquè aquest pont de comunicació sigui possible i útil, i alhora pot generar aquest clima.

Així doncs, s’ha de vulgaritzar i socialitzar la ciència, posar-la a l’abast de tothom, fer-la participativa, perquè sigui de tothom i per a tothom. Cal democratitzar no només el coneixement de la ciència, sinó també les decisions sobre el que cal i no cal investigar. És a dir, ha de ser bidireccional.

Emma Freeman, Chris Edwards, Maite Buil i Joana Díaz Pont van participar activament en aquest debat.

Per aconseguir socialitzar i democratitzar la ciència, una via efectiva serà la utilització de noves maneres de divulgar-la. Per aquest motiu s’intenten involucrar amb la ciència disciplines com l’art, el teatre i l’entreteniment, o es fan servir exemples a l’abast de tothom per fer-la més comprensible. Igualment, les noves tecnologies de la informació i la comunicació poden tenir un paper important en aquesta tasca de divulgació.

Aplicacions d’aquesta proposta són nombrosos projectes de divulgació científica, com el Museu de la Ciència de Sidney, Austràlia; les experiències teatrals a Liverpool, Regne Unit; alguns museus de Barcelona; la participació dels científics en produccions mediàtiques de gran abast com pel·lícules o programes de televisió.

Problemàtica:
Actualment hi ha desconeixement del camp científic a causa de la dificultat de divulgació de la ciència més enllà del registre elitista en què es troba el coneixement científic. La falta de comprensió entre científics i ciutadans genera una fractura que limita la productivitat del coneixement científic i limita també la societat a l’hora d’empènyer-lo

Proposta:
Aplicar noves maneres de fer comunicació científica per tal de generar un interès públic pel coneixement científic. Generar un diàleg multidireccional entre ciutadans, científics i proveïdors d’informació científica per influir en les dimensions polítiques. És necessària una comunicació del coneixement científic propera a la vida quotidiana. Els científics no han d’oblidar que també formen part del públic. El facilitador de coneixement científic ha de tenir un paper clau per salvar les diferències entre científics i ciutadans. Intentar englobar la ciència en un marc menys exclusiu i inaccessible per tal d’explicar al públic allò que pugui entendre

Postures:
Emma Freeman (Darwin Center Live) va posar èmfasi en la conversació entre científics, públic i proveïdors d’informació per influir políticament.

Chris Edwards va expressar el desig que el públic s’impliqui més. Segons ell, els mitjans de comunicació «responen amb cert cinisme quan es parla de necessitat de debat públic». Així, va dir que era necessària una comunicació «bidireccional», que permeti la interacció amb la ciutadania.

Maite Buil va afirmar que el procés de comunicació no ha de ser bidireccional sinó multidireccional.

Joana Díaz Pont va plantejar les dificultats que comporten el diàleg públic i la participació ciutadana en el procés de producció del coneixement. Segons ella, els científics encara estan poc inclinats a la participació pública. Mentrestant, els mitjans de comunicació són molt utilitzats per les grans corporacions i els activistes (Greenpeace) per difondre propaganda.

Bones pràctiques:
>Museu de la ciència de Sidney: a partir de l’esport s’expliquen la major part de les disciplines científiques i socials. Teatre a les escoles i als museus: Liverpool (teatre a les escoles i teatre per generar debat) i Museu de Zoologia de Barcelona. Observatori de Barcelona: cafès científics, discussions científiques (de nens amb científics de renom) i teatre de la ciència. Pel·lícules basades en la previsió científica (El día de mañana, de Roland Emmerich). Programes de televisió de divulgació científica: Einstein a la platja, Redes. Tocar, a la ficció, temes de problemàtica social a partir de problemes científics: Eastenders.

Conclusions:
Cal explicar la ciència contextualitzada en la vida quotidiana i convertir-la en una cosa més propera per tal d’aconseguir que sigui popular i compresa en tots els àmbits. El diàleg públic és necessari perquè els ciutadans puguin participar en el suport i el control de les conseqüències del coneixement científic.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
AS Coneixement científic i diversitat cultural
 
AS Noves ignoràncies, noves alfabetitzacions. Aprendre a conviure en un món globalitzat
 
RS Sessió paral·lela 17: Els científics i les institucions científiques com a agents de la PCST: responsabilitats
 
RS Canal Humania
 
IF La regulació del sector de la comunicació garantirà el seu servei públic