Forum Barcelona 2004 | Español | English | herramientas Inici Mapa de continguts Buscador Mida textMida text text petita 11px text mitjana 14px text gran 17px
Continguts > Els conflictes en la vida quotidiana > Els conflictes a la vida quotidiana
Documents Envia a un amicEnvia a un amic ImprimeixImprimeix
Síntesi diàleg Síntesi diàleg
Els conflictes a la vida quotidiana
Diàleg de referencia: Els conflictes en la vida quotidiana

Ponts de Mediació, associació internacional que aglutina més de cinquanta institucions públiques i privades, va organitzar del 13 al 15 de juny el Diàleg sobre els conflictes en la vida quotidiana. En les nombroses sessions es va tractar amb profunditat el paper de la mediació i dels mediadors professionals, com una necessitat que cal incorporar en tots els vessants de la vida quotidiana, com a forma eficaç per superar la confrontació inevitable d’interessos en una societat plural i diversa.

El passat 15 de juny es va tancar a Barcelona, amb l’espectacle “Viure i estar plegats”, el Diàleg “Els conflictes a la vida quotidiana”, organitzat pel Fòrum Universal de les Cultures – Barcelona 2004, celebrat del 13 al 15 de juny de 2004.

El Diàleg va comptar amb la presència de destacats especialistes de la mediació i la negociació que, al llarg dels gairebé setanta Diàlegs i tallers paral·lels, van debatre sobre models, pràctiques i experiències relacionades amb la resolució de conflictes en l'àmbit quotidià.

L'associació internacional Ponts de Mediació, creada amb el suport del Fòrum Barcelona 2004 i amb seu a Barcelona, per facilitar la participació directa de més de cinquanta entitats en l’organització d’aquest Diàleg, va ser la responsable, juntament amb el Fòrum, de dirigir aquests tres dies d'intercanvi, que van ser concebuts com un espai de reivindicació de la cultura de la pau amb l’objectiu de conrear i difondre una cultura en la qual les disputes més greus es gestionin, no amb la força o la coacció, sinó sobre la base de la convivència harmònica de les persones.

Les múltiples sessions del Diàleg van ser dissenyades al voltant de nou grans eixos temàtics: “Camins cap a la convivència: cap a la creació de futurs possibles”; “Àmbit comunitari”; “Àmbit institucional”; “Cap on ens porten els models?”; “Àmbit educatiu”; “Àmbit familiar”; “Construcció de la pau”; Traspassant fronteres”; “Àmbit organitzacional”. Així mateix, van anar acompanyades de tallers paral·lels.

Signat per l'associació internacional Ponts de Mediació i el Fòrum 2004, en la darrera sessió del Diàleg es va aprovar el document “Compromís de Barcelona per la convivència”, fruit d’un llarg procés d’elaboració, que recull deu principis de la gestió pacífica dels conflictes en els diferents contextos de la vida quotidiana.

La sessió inaugural va comptar amb la presència de tres il·lustres personalitats de la mediació, Sara Cobb, Kenneth Gergen i Humberto Maturana, que van dialogar amb el director del Diàleg, Jordi Grané, i el president de Ponts de Mediació i membre del comitè de programa de Diàleg, Iago de Balanzó. Humberto Maturana, autor de diversos llibres que exposen una visió dinàmica de la humanitat i de l’amor com a element fonamental de la vida humana, afirma, en relació al paper dels intel·lectuals al segle XIX, que la qüestió no rau a generar teories segures que resolguin els problemes de la gent, sinó a crear “espais d’obertura reflexiva on puguem reunir-nos amb les nostres emocions”. No obstant això, Maturana considera que, prèviament, cal renunciar a les teories i que “l’única forma de viure junts és tenint-ne ganes i preguntant-nos quina relació tenim amb l’entorn”.

Sobre el poder del diàleg, Cobb i Gergen coincideixen en la necessitat de conviure amb els conflictes. Cobb pensa que cal cercar espais de trobada que permetin la reflexió i la comunicació entre la gent. Maturana, per la seva part, creu que l’acció de dialogar implica escoltar, tot i que ressalta que no sempre dialoguem escoltant l’altra part.

Tots tres estan d’acord que la democràcia no és tant un mètode com una cultura, una forma de fer quotidiana que desapareix quan es deixa de potenciar.

Ja en els diàlegs temàtics, Sara Cobb, Kenneth Gergen, Humberto Maturana i Ximena Dávila van reflexionar sobre els camins cap a la convivència i la creació de futurs possibles. En aquest sentit, Cobb afirma que “tot canvi requereix conductes personals i relacionals i que, per tant, els canvis són sempre difícils”. Cobb també creu convenient comptar amb instruments que ajudin a dissipar els inconvenients metodològics en els processos de mediació. Per això, planteja tota una sèrie de punts d’inflexió que permetin la transformació, que van des d’assumir les parts positives i negatives d’un mateix fins a l’elaboració de valors que vinculin el passat i el futur, passant pel reconeixement de la part contrària amb legitimitat, la planificació dels futurs possibles i les dinàmiques d’interdependència presents. Cobb manté la hipòtesi que la reconciliació té la capacitat de transformar el patiment en aprenentatge.

Des de la perspectiva del construccionisme social, Gergen considera que “tot el que considerem real neix en el procés de comunicació; la construcció social valora el procés de relacions que provoquen l’aparició de significat”. En la mateixa línia, afirma que “dins d’un grup determinat, en un espai definit, podem construir totes les veritats que desitgem”. Per tant, les relacions i veritats que s’estableixin dins d’aquest tipus de relació tindran sentit mentre no en superin els límits. Per tot això, Gergen subratlla que els conflictes no poden ser resolts amb discussions abstractes, donat que els arguments serien infinits, sinó que són les petites reflexions les que permeten la construcció constant d’espais de vinculació a partir de l’experiència personal de les parts.

Maturana i Dávila, cofundadors de l’Institut de Formació Matríztica, creuen que la solució als conflictes passa per allò que denominen la “biologia d’estimar”, que sorgeix de la teoria de la matriu biològica de l’existència. Aquesta teoria planteja les potencialitats del reconeixement d'altres persones i l’establiment de relacions des del respecte i l’acceptació. Ambdós sostenen que les qualitats dels nens en néixer seran potenciades o anul·lades en funció de l’entorn on creixin, a la vegada que condiciona les pautes de relació que estableixen amb els altres nens. Per tant, subratllen la importància del paper dels adults que crien els infants, en tant que conviuen amb ells i els relacionen amb l’entorn. Tant Maturana com Dávila creuen convenient deixar les teories de banda per afrontar la incertesa i donar lloc, d’aquesta manera, a l'espontaneïtat: “donat que som un present que canvia contínuament, sempre és possible fer alguna cosa nova diferent al que hem fet fins ara”. Maturana insisteix que sense la rigidesa que imposen les teories, la reflexió s’establiria com a fonament de l'emoció.

Ana Uzqueda i Alejandro Nató van ser els especialistes que van dialogar al voltant de la resolució de conflictes en l’àmbit comunitari. Uzqueda és de l’opinió que cal fomentar els centres de mediació socials per cobrir les mancances de l’Administració, ja que aquests centres representen un punt d’acollida dels conflictes, previs a la denúncia. La mediació comunitària hauria de ser una sòlida política pública, que permetés fomentar, per una banda, la creació de llaços de convivència i, per l’altra, incrementar l’aparició d’espais socials, alhora que permetés desenvolupar polítiques de formació que facilitessin la intervenció. "Ser proactius i no reactius", és a dir, incidir en la mediació preventiva –en el sentit de crear una cultura de la mediació per afrontar els problemes de maneres diferents– més que no pas en la mediació curativa, quan el conflicte ja s’ha fet palès. Per Uzqueda, la mediació és un espai de trobada que augmenta la democràcia i que promou el desenvolupament social, ja que requereix de la participació i, al mateix temps, atorga protagonisme als diferents actors. Alejandro Nató sosté que hi ha tota una sèrie de claus perquè la mediació esdevingui eina. En primer lloc, destaca que els conflictes s’han d’atendre amb tècniques no convencionals i amb una lògica no institucionalitzada o repressiva. En segon lloc, advoca pels “processos poliformes”, perquè quan la problemàtica és creuada, s’han de tenir en compte els diferents elements de transformació. En tercer lloc, reclama l’espai públic com a lloc de treball. En quart lloc, demana que s’assigni un rol, el que li correspongui, a cada participant del conflicte i que sobretot que els mitjans de comunicació també siguin part activa. Assenyala que el mediador s’ha de regir sota el principi de neutralitat: ha de buscar espais per a aquells que no se senten reconeguts i ha de donar la possibilitat d’anivellar el poder entre els actors, perquè “ningú no vol negociar amb ningú que no tingui res”. Nató també sol·licita un canvi cultural del tractament del conflicte a aquells que poden contribuir en la resolució del conflicte i a aquells que tenen poder de decisió. Els estats tendeixen a “jutjalitzar” els conflictes, cosa que encareix el procés i ens mostra la cara més absurda de "l’esquizofrènia estatal”.

La mediació en l’àmbit institucional o justícia restauradora com a nova via per compensar moralment les víctimes de delictes i preparar el camí a una millor reinserció social dels delinqüents va centrar les quatre sessions englobades en aquest bloc, protagonitzades pels experts Mark Umbreit i Tony Peters. Ambdós coincideixen a destacar els excel·lents resultats que s’obtenen amb la tècnica del “diàleg restaurador”, que possibilita el retrobament entre el delinqüent i la seva víctima amb l’objectiu que cada part “pugui trobar un lloc en la postura del cor de l’altre”. D’aquesta manera, en el cas de delinqüents juvenils, s’ha aconseguit reduir la reincidència a la meitat i un 32% dels que reincideixen ho fan menys i amb delictes de menor gravetat.

Umbreit, director del Center for Restorative Justice & Peacemaking de la Universitat de Minnesota creu que els mediadors han de presentar “un esperit d’humilitat i commiseració” i coincideix amb Peters que “el mediador no ha de parlar sinó ensenyar a escoltar”.

Jean François Six, Joseph P. Folger, Susan Hackley i Marinés Suares, representants de diferents corrents de models de mediació, van discutir cap a on ens porten aquests.

Per Six, la mediació implica l’existència de dues situacions i comporta l’aparició d’una altra realitat entre totes dues, “la tercera part”. Six no considera que aquesta tercera part hagi de ser, per força, un intermediari: entre d’altres, pot ser una cosa, una relació, una actitud, sempre generat per la relació entre dues persones. Construïda a partir d’aquesta tercera part, la mediació ha de ser un procés obert que es dugui a terme per aconseguir un resultat: en cap cas conclusions definitives i delimitades. Six subratlla que “la base d’aquests principis és la responsabilitat i l’acceptació d’un diàleg n’és la prova”. El sentit de la mediació, per Six és el “reconeixement recíproc”, és a dir, que l’altre em reconegui. Six també valora el vessant dinamitzador dels conflictes: “viure en un espai de desacord és exigent per als pobles”.

El model transformatiu desenvolupat per Joseph P. Folger estableix que en tota mediació hi ha un moment en què les parts experimenten canvis físics i mentals i que, en aquest precís instant, la persona és capaç de veure que existeix la possibilitat d’escollir entre diverses opcions perquè comença a visualitzar el punt de vista de l’altre part. Folger denomina aquest moment de capacitació i reconeixement. El model de Folger incideix sobre la naturalesa del conflicte i fomenta la interacció de les parts, tenint en compte els seus aspectes emocionals que, ressalta Folger, “sempre apareixen, de forma conscient o inconscient, en el procés de mediació”. Folger assenyala que un procés de mediació ha de començar per una interacció a petita escala entre les parts, ja que d’aquesta manera interioritzen l’hàbit d’interactuar i de trobar espais comuns de reconeixement.

Susan Hackley, directora executiva del Programa de Negociació de la Harvard Law School, emfatitza la importància que el mediador tingui en compte i gestioni l’aspecte emocional de totes les parts implicades, especialment el propi subjectivisme. Hackley subratlla que la mediació, a diferència de l’arbitratge, sí que és neutre, tot i que admet que "el mite de la neutralitat absoluta no existeix". Segons Hackley, el més important és que el mediador faciliti l’inici de les converses. Hackley i els professionals de la Harvard Law School utilitzen el concepte consensus building (construcció de consens) per designar l’objectiu d’assolir una entesa –no una solució– entre les parts.

Per la seva banda, Marinés Suares, utilitza un enfocament sistèmic dels conflictes perquè té en compte tots els elements i variables que intervenen, conscientment o inconscient, en una mediació: interaccions entre les parts i el mediador, context de la negociació, objectius de la negociació, etc. Suares creu que, prèviament a la negociació, el mediador ha d’esbrinar la narrativa d’ambdues parts, mitjançant preguntes circulars, amb l’objectiu de construir una narrativa comuna de partida. De la mateixa manera, creu que es pot enriquir la mediació mitjançant la col·laboració de professionals amb un perfil diferent al seu. Aquest mètode de treball es coneix com comediació i permet reflexionar de forma continuada al llarg de la mediació.

Pel que fa a les emocions de les parts involucrades en la negociació, Suares les divideix en dos grups –positives i negatives–, en funció de si ajuden al procés o bé el bloquegen. Suares relativitza el protagonisme de la mediació, no creu que “la mediació sigui, per si mateixa, la panacea” i confia en la capacitat de les persones per assolir l’èxit en una negociació. Suares afirma que, tot i estar presents a la vida quotidiana, "els conflictes no són indispensables". Allò vertaderament important és harmonitzar les diferències abans que sorgeixi el conflicte. Aquesta afirmació implica una nova visió que, lluny de considerar “la pau com l’absència de conflictes” o “la salut com l’absència de malalties”, considera que s’ha de treballar activament per a la salut social, potenciar allò que funciona per desenvolupar-ho.

Cecilia Ramos Mejía i Priscilla Prutzman van ser les encarregades de dialogar al voltant de la mediació en l’àmbit educatiu. Cecilia Ramos recalca que treballar la mediació escolar en infants permet que els valors que implica el diàleg, l’empatia i l’alteritat, siguin transferits als pares, la família i a la comunitat: “és com quan comença a ploure en terra àrida”. Ramos creu que és imprescindible ensenyar factors com la legitimació, la comunicació, la formulació de normes clares i consensuades, i l’acceptació de la diferència. Treballar l’emotivitat per acceptar qualsevol tipus d’emoció. El nen sent i necessita descriure el que sent, però no a qualsevol preu. És necessari centrar l’atenció en el llenguatge i treballar per evitar el llenguatge projectiu: “hem de canviar l’esquema del tu pel del jo”, assumir la responsabilitat dels propis sentiments, i passar de “l’això m’irrita” al “jo m’irrito”. Per Priscilla Prutzman, en l’aprenentatge social i emocional és clau crear un bon entorn escolar per mitjà, d’una banda , de la prevenció de la intimidació i, de l’altra, de la participació de tots els actors implicats: fills, pares, mestres, context. A més, pensa que “és important tenir un programa escolar que inclogui la mediació”, que es donin a conèixer tècniques d’unificació i consens.

El bloc de mediació en l’àmbit familiar, com a alternativa a la resolució de conflictes per la via judicial, va ser protagonitzat per Thelma Butts i Aldo Morrone. Ambdós coincideixen a assenyalar que el paper del mediador ha de ser el de propiciar una negociació assistida entre les dues parts, amb “empatia i serenitat” i, al mateix temps, s’ha de mostrar “humil per ser eficaç” donat que “el mediador no té les respostes per a la vida de les persones”, sinó que el seu paper ha de ser el “d’ajudar a trobar-les”. El futur de la mediació passa per una millor formació dels mediadors, l’educació des de l’escola en la cultura de la mediació per a la resolució de conflictes, i el suport de les institucions, tant per proporcionar-la de manera gratuïta, com per part dels estaments judicials, perquè les parts confrontades cap a aquesta metodologia.

Johan Galtung i John Paul Lederach, amb una llarga trajectòria en la resolució de conflictes armats, van presentar les seves experiències en el bloc del diàleg dedicat a la construcció de la pau.

Galtung considera imprescindible detectar, en tot procés de negociació, les parts que intervenen en la negociació, quins objectius pretenen i quines contradiccions presenten. Posteriorment, i a partir dels objectius o metes de les parts, aquests s’han de classificar en legítims i il·legítims. Per últim, el mediador ha de procurar establir un pont entre els objectius legítims d’ambdues parts. Tot i l’aparent senzillesa d’aquests conceptes, Galtung lamenta “l’analfabetisme de conèixer” que presenten molts dirigents internacionals. Per resoldre aquest dèficit de coneixement de les metes de les parts, Galtung destaca que la principal qualitat del mediador ha de ser la curiositat, “listen to the other side” [escolta l’altra part]. Un mediador ha de tenir ganes de saber, de fer preguntes constantment per no obviar cap aspecte. Galtung aposta igualment per la creativitat com a element clau per resoldre un conflicte i recalca que són les parts les que han d’arribar a la solució. En el cas específic d’un "conflicte dur”, és a dir que impliqui violència, no s’ha de cercar la solució en el passat sinó que s’ha de cercar mitjançant noves formes de veure la situació, amb altes dosis de creativitat.

Jean Paul Lederach explica que la mediació té una part essencial de llenguatge informal i que cal generar un espai transformador mitjançant la circumcisió del conflicte. Alhora, remarca que la mediació és molt semblant a un procés artístic, “en mediació no parem de millorar la tècnica, però l’essència són moments que superen la tècnica”.

Des d’una perspectiva pràctica i una de teòrica, Marguerite Barankitse i Naresh Dadhich, experts en mediació, han protagonitzat els diàlegs del bloc traspassant fronteres.

He vist la massacre i, davant d’aquest horror, jo tinc un poder: estimar.” Aquesta és la idea que li va venir al cap a Barankitse després d’acollir 25 nens orfes, fills dels seus veïns hutus assassinats per tutsis.

Barankitse considera que tothom pot fer, des d’una escala petita, un món millor, “sempre es pot fer alguna cosa, amb o sense formació acadèmica”. “Ghandi no era millor que qualsevol persona, tan sols era un home ordinari” afirma Dadhich, “el que el feia excepcional era l’alt concepte que tenia de la llibertat personal i la seva moralitat”. Naresh Dadhich considera que viuríem en un món millor si tothom s’adherís a aquests dos principis, lligats entre ells: “No sóc violent perquè sóc lliure i sóc lliure perquè no sóc violent”. Dadhich creu en la no-violència com a principal força social i política i assenyala que “és relativament senzill definir la pau, el més difícil és aplicar-la”.

En el darrer gran bloc, la mediació en l’àmbit organitzatiu, com una nova metodologia per canalitzar en forma “d'energia creativa” la naturalesa intrínsecament conflictiva de qualsevol organització humana, ha centrat el debat de les dues sessions que han integrat aquest bloc temàtic.

Els ponents van coincidir a destacar que el futur de la mediació organitzativa passa perquè totes les empreses i organitzacions, públiques o privades, entenguin la figura del mediador i l’adoptin com un element més que contribueix al bon funcionament de la seva estructura, al marge de la contractació paral·lela o puntual de qualsevol mediador extern.

Margarita Martí, professora d’ESADE, considera que “tot conflicte és beneficiós, si tota l’energia, en un principi negativa, és reconduïda degudament pel mediador”. D’aquesta manera, es por crear un context on les diferències entre les parts no siguin confrontació sinó enriquiment mutu. Pel director del GREC (Grup per la Recerca en el Conflicte), Ferran Camps, quan apareix el conflicte significa que darrere hi ha una mala gestió i, sovint, els gerents no volen sentir-se’n responsables, així doncs, s’opta per ocultar el conflicte o fins i tot se’n nega l’existència.

El treball de Sergio Abrevaya en organitzacions té com a objectiu la configuració d’un futur comú per part dels seus membres i consisteix a facilitar espais de trobada que permetin “reconstruir la realitat” i “es qüestionin veritats que tothom creu objectives per tal que es prengui consciència de les grans diferències que existeixen en realitat per a cada un dels seus membres sobre els seus anhels i objectius en l’organització”.

A banda del document presentat a la sessió de clausura del Diàleg "Compromís de Barcelona per la convivència”, que recull deu principis de la gestió pacífica dels conflictes, en els diferents contextos de la vida quotidiana, la idea que es va expressar com a conclusió per part del conjunt dels ponents participants i de la interacció amb els assistents, va ser la de la necessitat de crear una cultura de la mediació.

Es tracta d'un concepte que va més enllà de la cultura del diàleg, i que introdueix la figura del mediador professional i la mediació com una nova funció social clau per a la resolució de conflictes en la vida quotidiana principalment, sense oblidar les que es poden establir entre pobles i estats.

En el marc d'aquest Diàleg es va posar de manifest la necessitat de legislar aquesta funció i el seu exercici professional en els diferents àmbits de la vida.

La cultura de la mediació proposa tècniques i models diferents, segons l'àmbit del conflicte, la visió i l’experiència dels diferents autors, a fi de "trobar, més enllà de la raó, un espai en el cor de l'altre" segons va explicar l'expert Mark Umbreit, director del Centre de Pau i Justícia Restaurativa de la Universitat de Minnesota.

Tots els ponents d'aquest Diàleg van coincidir que des de les institucions s'ha d'impulsar aquesta pràctica per tal que sigui un servei públic i gratuït previ al contenciós judicial per "l'estalvi de costos judicials i els enormes beneficis socials" segons va apuntar l'expert en justícia reparadora, Tony Peters. En resum, reconèixer i legislar l'espai de la mediació i la figura del mediador, a fi de generar una nova cultura de la mediació.

Pujar
Per paraula clau
Doc. més relacionats
IF La cultura de la mediació
 
RS Diàleg amb Humberto Maturana i Ximena Dávila
 
RS La formació integral de mediadors comunitaris i agents de pau
 
AS Promoure la convivència i la seguretat a la societat de la informació
 
RS Diàleg amb Cecilia Ramos Mejía